T13. El franquisme: la postguerra (1939 - 1959) Flashcards
(27 cards)
Característiques del règim franquista
Franco estableix un règim dictatorial, totalitari, ultranacionalista, ultracatòlic, oposat al comunisme, liberalisme, separatisme i la democràcia i defensora del capitalisme i la burgesia.
Es caracteritza per la concentració de poders sota Franco, el caudillo, qui és el cap de l’Estat, del Govern, del partit únic i de l’exèrcit. El totalitarisme suposa la supressió de la Constitució del 1931, dels partits polítics i dels sindicats (exceptuant als oficials). Té un caràcter unitari i centralista, el qual determina l’abolició de les autonomies i la persecució dels nacionalistes perifèrics. S’imposa una repressió sistemàtica i planificada amb la intenció d’eliminar l’actuació opositora i es controlen els mitjans de comunicació mitjançant la censura doble prèvia (religiosa i política).
El suport i les famílies del règim
Els grups militars, polítics i eclesiàstics que mostren el seu suport i lleialtat al règim són considerats les “famílies”.
En primer lloc, l’Església permet la justificació i la defensa de la dictadura. A canvi, retorna la confessionalitat catòlica de l’Estat, els privilegis i la influència social i acadèmica que la institució tenia abans de la República. El nacionalcatolicisme es converteix en el cos d’idees del règim que controla la societat, la política i l’educació. A partir del 1959 la presència d’ultracatòlics, de l’Opus Dei, augmentarà en el govern.
Una altra família són l’exèrcit, qui és el suport principal del dictador. S’utilitza com a instrument de la repressió política i té una participació activa en el govern, ja que molts militars són governadors civils o ministres.
Els falangistes són el principal grup polític qui controlen el partit únic i els sindicats verticals. El partit únic (Falange Española Tradicionalista y de las Juntas Ofensiva Nacional Sindicalista) és un pilar del règim, ja que és l’instrument de difusió del discurs oficial i de control sobre mitjans de comunicació. Els seus membres ocupen els principals càrrecs de l’administració.
Finalment, l’última família són els monàrquics, qui perden importància a mesura que progressa la dictadura. Acaben acceptant el fet que Espanya no tindrà un rei fins a la mort de Franco, qui serà succeït per Juan Carlos.
Malgrat aquestes famílies, hi trobem que es creen organitzacions de masses per obtenir el suport social: el Frente de Juventudes per als joves, la Sección Femenina, per a les dones, el Sindicato Español Universitario per als estudiants i la Central Nacional Sindicalista per a treballadors i patrons.
Les actituds socials cap a la dictadura.
Es diferencien tres actituds davant l’establiment del nou règim franquista. En primer lloc, el suport de les classes altes i de la burgesia, qui recuperen el poder econòmic, social i polític. En segon lloc, la passivitat de les classes mitjanes qui rebutgen a Franco, però aquest sentiment es combina amb la por d’una revolució social que pot esclatar si s’oposen. Finalment, el rebuig dels sectors populars, qui són considerats els “perdedors” i estan sotmesos a una repressió i vigilància constant, el qual els obliga a actuar passivament. Malgrat això, hi ha minories activament oposades al règim.
La repressió sobre els vençuts (característiques)
El règim de Franco mai mostra una voluntat per superar la guerra i reconciliar-se. En canvi, exigeix posar fi als moviments i les idees de la República.
S’estableix una repressió institucionalitzada que castiga indiscriminadament als vençuts, imposant por i silenci, per evitar i prevenir l’actuació opositora. L’encarregat és l’exèrcit fins a 1963, quan el substitueix el Tribunal d’Ordre Públic (TOP).
A més, s’aproven lleis de repressió com la Llei de Responsabilitats Polítiques (1939), estableix tribunals mixtos de jutges, militars i falangistes per jutjar als republicans, i la Llei de repressió del comunisme i la maçoneria (1940), dues ideologies oposades al règim.
La repressió sobre els vençuts (actuacions)
Hi ha milers de represaliats (condemnats, executats, empresonats o destinats al treball forçós). La població empresonada es troba en presons sobresaturades, de condicions alimentàries i higièniques desfavorables que produeixen un augment de la mortalitat. Molts d’ells són enviats a Batallons de Treball, per fer obres de reconstrucció.
El règim franquista confisca el patrimoni dels exiliats, dels partits polítics, dels sindicats i les institucions de la República. Es realitza una depuració dels funcionaris qui han d’adherir-se al partit únic per llei i es controlen algunes professions a partir dels col·legis professionals, com és el cas dels advocats, els metges i els periodistes.
Adoctrinament sobre els comportaments socials
El franquisme imposa un control sobre la vida quotidiana i els comportaments socials. En primer lloc, es realitza un culte a Franco qui és enaltit exageradament. Per exemple, abans de veure una pel·lícula al cinema, és obligatori projectar el documental NODO, que mostra els avanços del règim.
A més, destaca el control de la moral cristiana tradicional sobre el comportament social. Les cerimònies religioses (naixements, casaments i enterraments) adquireixen un caràcter religiós. S’imposa l’obligatorietat d’assistir a missa junt amb la prohibició del matrimoni civil i del divorci. Finament, es penalitza l’avortament, l’homosexualitat i l’amistança.
Però el règim és especialment rigorós amb els joves i les dones. Aquestes tenen prohibit posar-se vestits que marquen la figura i escots oberts. Les nenes han de dur mitges a partir dels 12 anys i els nois i noies no poden coincidir en espais públics, com ara la piscina.
A més, el partit únic i les organitzacions de masses són utilitzades com a instruments d’adoctrinament social. Destaca la Sección Femenina, per a les dones, el Frente de Juventudes, per als joves i Educación y Descanso.
La dona durant el franquisme
El franquisme suposa la pèrdua de tots els drets aconseguits per la dona durant la Segona República, qui es troba en un sistema de valors masclistes.
La dona és considerada inferior legalment, jurídicament i biològicament a l’home. Està destinada a l’àmbit domèstic, amb la tasca de cuidar els fills, el marit i la casa. Té prohibit la compravenda de béns sense l’autorització del marit, qui administra les propietats i s’anul·la el divorci, els anticonceptius i l’avortament.
En el terreny laboral hi ha un salari desigual i hi ha professions que no admeten a dones. Si està casada, no pot treballar sense el permís del marit i si és una mare, està exclosa dels subsidis de l’Estat.
En l’educació, es prohibeix la coeducació i el nivell acadèmic de les noies és inferior al dels nois, ja que la seva educació és una formació per a futures mares i esposes.
A més es creen organitzacions com la Sección Femenina per adoctrinar a les dones amb els valors tradicionals catòlics.
L’adoctrinament en l’educació
L’educació és el principal mitjà per l’adoctrinament religiós i polític.
A l’escola, s’imposa l’obligatorietat de la religió catòlica i s’afegeix la Formación del Espíritu Nacional, una assignatura que ensenya els principis del falangisme. A més, es prohibeix la coeducació i l’educació femenina es destina a la formació de mares i esposes, mostrant així un nivell inferior al dels nois.
El franquisme a Catalunya
Catalunya és un territori amb un sentiment identitari arrelat i un govern autonòmic, per tant, és hostil per als vencedors. Llavors, quan les tropes franquistes entren a Catalunya, Franco signa el decret d’abolició de l’Estatut de Catalunya, posant fi a l’autogovern per poder eliminar el catalanisme.
Els franquistes catalans eren majoritàriament industrials, propietaris agraris, grans comerciants, financers i milicians catalans de la Falange (eren poc abundants).
Els càrrecs de responsabilitat van ser assignats des de dalt i assegurant-se de la fidelitat al règim. Els càrrecs de màxima autoritat (capitans generals i governadors civils) estaven ocupats per persones pertanyents a la resta d’Espanya i una petita minoria de catalans. Als càrrecs menors, hi predominaven els franquistes catalans, pertanyents a elits econòmiques i socials tradicionals.
La repressió a Catalunya i de la identitat catalana
A partir del 1939, Catalunya experimenta una repressió àmplia caracteritzada pels milers d’executats (incloent-hi a Lluís Companys), d’exiliats i d’individus sotmesos a tribunals militars. Es realitza una depuració dels treballadors de les administracions públiques i de les entitats privades (periodistes, professors, funcionaris…). A més, es confisca el patrimoni de persones i d’entitats, provocant la reducció del teixit associatiu del país.
La política franquista volia esborrar la identitat catalana. Es va establir al castellà com a llengua oficial i es va prohibir el català en l’àmbit públic (motiu de sanció i multa) i en els llibres, revistes, diaris, cinema, teatre, esglésies… Es realitza una persecució sistemàtica de les manifestacions culturals i les biblioteques i llibreries són censurades. A més, es prohibeixen els símbols de la catalanitat (himne, cançons i bandera) i les principals institucions, que viuen en la clandestinitat, com és el cas de l’Institut d’Estudis Catalans.
Però l’opressió dona com a resultat una forta reacció cívica i cultural que arrela al catalanisme amb l’antifranquisme. Augmenta l’activisme amb la intenció de mantenir la cultura i la llengua catalana.
Espanya durant la IIGM
Durant la Segona Guerra Mundial, a Espanya hi predomina el feixisme nacionalsindicalista i es divideixen tres períodes.
En primer lloc, del 1939 al 1941 Espanya es declara neutral, però ajuda d’amagat a les potències feixistes. Franco intenta negociar l’entrada a la guerra amb Hitler a Hendaia (1940) però fracassa. La segona etapa, del 1941 al 1943, Espanya declara la no-bel·ligerància, el qual li permet la intervenció mitjançant ajudes (per ajudar als feixistes) sense la participació militar. A més, Franco, Mussolini i Hitler discuteixen l’entrada a la guerra però no es duu a terme. Encara que, es crea la División Azul, formada per voluntaris espanyols que volen ajudar a Alemanya. Finalment, entre el 1943 i el 1945, Espanya es torna a declarar neutral quan observa que Alemanya i Itàlia perdran. Retira la División Azul per acontentar a les potències democràtiques i evitar la invasió del país.
Situació d’Espanya durant la postguerra mundial
(1945 - 1949)
Amb la derrota d’Alemanya (1945), Franco es distancia del feixisme per sobreviure. Canvia el discurs oficial que defineix al règim com a catòlic, conservador i anticomunista. Als sectors més rellevants del règim es marginen als falangistes més radicals i se suprimeixen els rituals de caràcter feixista, com la salutació.
Durant la postguerra mundial, Espanya és aïllada políticament i econòmicament pels vencedors, qui la defineixen com a feixista i una amenaça potencial. Passa per una etapa de boicot internacional (1945 - 1947). No és acceptada a l’Organització de les Nacions Unides (ONU), l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) i al Pla Marshall (1947), un programa d’ajuda dels EUA. A més, es retiren els ambaixadors de la capital. Això suposa un augment considerable dels costos econòmics i polítics del país.
Però, amb l’inici de la Guerra Freda (1947) els EUA i els països capitalistes s’apropen a Espanya per derrotar a l’enemic comú, als comunistes. Es vota en contra d’imposar noves sancions contra el règim (1947), s’obren les fronteres amb França (1948) i s’inicien les negociacions amb els EUA (1949).
La institucionalització del règim posterior a la guerra mundial
Durant la postguerra, el règim anomena al seu sistema una “democràcia orgànica”, caracteritzada per unes Corts franquistes, sense poder real i no-democràtiques. Franco continua concentrant els poders. Les administracions provincials són dirigides per un governador civil i un governador miliar, elegit pel règim, suposant el fi de les autonomies. Als ajuntaments, els dirigents són els caps locals del partit únic.
A més, apareixen les Lleis Fonamentals amb la intenció d’aparentar la presència de “llibertats i de drets polítics”. El Fur del Treball (1938) regula les lleis laborals i estableix les bases del nacionalsindicalisme. La Llei Constitutiva de les Corts (1942) estableix unes Corts franquistes, formades per procuradors, sense poder legislatiu. Aquests membres són elegits per Franco, pel seu càrrec o mitjançant el sufragi dels caps de les famílies. El Fur dels Espanyols (1945) és un recull de les lleis i els drets que compleixen els ciutadans espanyols i la Llei del Referèndum Nacional (1945) permet posar sota consulta popular qüestions oportunes del règim. Finalment, la Llei de Successió (1947) determina que la monarquia de Juan Carlos serà la successora al franquisme.
Efectes de la Guerra Civil
La Guerra Civil provoca un augment de la fam i de la mort. Disminueix la població activa i s’exilien a treballadors exiliats. Hi ha danys a les infraestructures i al transport i es desarticula l’economia. A més, disminueix la producció agrària i industrial.
La política econòmica de l’autarquia (definició i actuacions)
La política econòmica del 1939 al 1959 es basa en l’autarquia que suposa l’autosuficiència econòmica, la substitució d’importacions i la forta intervenció estatal en l’economia. S’hi diferencien tres àmbits d’actuació, en primer lloc, el control sobre el comerç exterior. L’Estat controla les importacions i exportacions, decideix els productes i atorga llicències per comerciar a l’estranger. Es regula el canvi de la pesseta i es fixen diversos tipus de canvis (sempre per damunt del valor real). Això provoca l’augment de la corrupció (els més propers al règim són beneficiats), l’escassetat i la inflació. En segon lloc, es fomenta la indústria, impulsant les que són d’interès nacional per assegurar la independència política i militar. El 1941 es crea l’Institut Nacional de la Indústria, que fomenta la política industrial i la creació d’empreses públiques (SEAT, ENDESA, Ibèria…). A més, es nacionalitza la xarxa de ferrocarrils (RENFE). Finalment, la regulació estatal sobre la comercialització i els preus afecta sobretot el sector agrari. Els preus baixos i la sequera són causes de la disminució de la producció que no retorna al nivell de la República fins a la dècada dels 50.
Política autàrquica (valoració)
La política autàrquica suposa un estancament econòmic. Els preus es troben per sobre dels salaris, les condicions dels treballadors empitjoren mentre que el capital s’acumula en els bancs i la burgesia. Augmenta tant la corrupció com els desequilibris regionals i la renda nacional del 1935 no es recupera fins a 1954.
Retard en la recuperació i en l’economia
Els efectes de la Guerra Civil provoquen una situació inestable sobre el país, però no justifiquen el retard en la recuperació i en l’economia d’Espanya (en comparació amb una Europa que creix exponencialment des de 1945). Sinó, l’endarreriment és a causa de les decisions polítiques (com l’autarquia) i la corrupció que caracteritzen la primera etapa del franquisme.
El racionament
Sota l’autarquia, l’Estat controla l’economia, concedeix permisos per comerciar amb productes i raciona aliments i energia.
El racionament consisteix en què els productors (sobretot agraris) venen el seu producte a un preu regulat a l’Estat, que ven directament al consumidor a un preu fixat, mitjançant les cartilles de racionament.
Aquesta situació s’allarga fins a 1954 a causa dels preus baixos, per sota del valor real, l’escassetat de productes i el mercat negre.
El mercat negre/estraperlo
El mercat negre/l’estraperlo és el fenomen que sorgeix quan els productors comencen a amagar part de la producció de l’Estat per vendre-la il·legalment a tercers a un preu superior a l’inicial i obtenir més guanys.
Això causa l’augment de preus i l’acumulació de riquesa en poques mans, coneguts com els estraperlistes.
Conseqüències de l’autarquia
L’autarquia provoca baixos salaris, pujades de preus i escassetat. Les condicions dels treballadors empitjoren, el cost de vida augmenta i el nivell de vida disminueix. Augmenta la mortalitat, incloent-hi l’infantil i retornen malalties erradicades (per exemple, la tuberculosi). Hi ha fam generalitzada i una manca d’habitatges dignes, causant l’aparició del barraquisme, el fenomen dels rellogats i individus que resideixen en coves. Augmenta la corrupció i els desequilibris regionals. El capital s’acumula en mans de la burgesia i dels bancs i la renda nacional del 1935 no es recupera fins a 1954.
Canvi de govern de 1951
Les dures condicions de vida i de treball provoquen un malestar que dona fruit a moviments de protesta, els més destacats són la vaga general de Bilbao (1948) i la vaga del tramvia a Barcelona (1951), per l’augment del preu del bitllet de tramvia.
Aquestes protestes internes junt amb l’obertura a l’exterior, gràcies a la Guerra Freda, obliguen el règim a realitzar un canvi de govern el 1951, iniciant una etapa política marcada pel nacionalcatolicisme. Desapareixen els membres obertament favorables a Hitler i Mussolini i disminueixen els ministres falangistes a favor dels catòlics.
L’obertura a l’exterior
L’inici de la Guerra Freda (1947) provoca l’apropament dels EUA i els països capitalistes a Espanya per vèncer a l’enemic comú, els comunistes. Es vota en contra d’imposar noves sancions al règim en 1947, s’obren les fronteres amb França el 1948 i s’inicien les negociacions amb els EUA el 1949.
La guerra afavoreix les relacions internacionals d’Espanya i permet la seva inserció a organismes internacionals a partir de 1950:
El 1950 és admesa a la UNESCO i la FAO (Organització de Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació). El 1953 signa un nou concordat amb la Santa Seu, establint la confessionalitat de l’Estat, els privilegis de l’Església i l’ensenyament religiós obligatori a canvi del reconeixement del règim i la capacitat d’elegir bisbes. Aquell mateix any es signen acords amb els EUA, oferint bases militars al territori espanyol a canvi d’ajuda econòmica i militar i l’acceptació internacional progressiva.
Canvi de govern de 1957
Malgrat l’obertura a l’exterior, les dificultats econòmiques persisteixen, causant un moviment de protesta d’obrers (1956 - 58) a la qual s’afegeixen els estudiants.
Davant la crisi econòmica i social, el règim torna a fer un canvi de govern el 1957, introduint als tecnòcrates (pertanyents a l’Opus Dei), establint una nova política econòmica i realitzant l’obertura a l’exterior i la liberalització de l’economia.
El fi de la política econòmica de l’autarquia del 1959 suposa l’inici d’una nova fase del franquisme.
Llei de Principis del Moviment Nacional
Una de les primeres actuacions del govern nou dels tecnòcrates va ser la promulgació de la Llei de Principis del Moviment Nacional (1958), el qual canvia les bases del règim, mantenint el caràcter dictatorial, i referma a Espanya com a regne, atorgant el poder d’elegir el successor i el moment de successió a Franco. Els funcionaris estan obligats a jurar als principis per poder accedir als càrrecs.
FET y de las JONS pretenen que la llei atorga grans poders per controlar el govern al partit únic, però, davant l’oposició de l’Església, els militars i els empresarials, el Moviment Nacional es consolida com una agrupació de les famílies del règim sense predomini falangista.
