T.14 El franquisme: el creixement econòmic (1959 - 1975) Flashcards
(14 cards)
Causes (bàsiques) del creixement econòmic
El creixement econòmic entre 1959 i 1975 té com a causes la disponibilitat de la mà d’obra, l’obertura a l’exterior, el creixement del turisme i les mesures dels tecnòcrates.
El Pla d’Estabilització (antecedents)
El 1957, l’economia espanyola col·lapsa a causa del dèficit comercial, el desequilibri pressupostari, la inflació, l’augment de les protestes socials i l’exhauriment del Banc d’Espanya.
Es realitza un canvi de govern, introduint als tecnòcrates, vinculats a l’Opus Dei (grup ultracatòlic). Tenen l’objectiu de trobar la solució a la greu situació econòmica i social sense qüestionar la dictadura.
Per tant, es demana ajuda als organismes internacionals (Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic i el Fons Monetari Internacional). Això comporta acceptar unes mesures correctores que impliquen l’abandonament de la política autàrquica.
El Pla d’Estabilització (objectius, actuacions..)
El Pla d’Estabilització (1959) sorgeix amb l’objectiu de fomentar el creixement econòmic, acabar amb l’intervencionisme estatal i suprimir els obstacles que impedeixen la liberalització econòmica.
Hi ha tres grans eixos d’actuació: la estabilització de l’economia, la liberalització interior de l’economia i la liberalització exterior de l’economia.
El primer eix implica la reducció de la inflació, mitjançant la congelació salarial i l’augment de l’interès. Junt amb la reducció del dèficit públic, a través de la reducció de la despesa pública i una reforma fiscal. La liberalització a l’interior suposa el fi dels organismes intervencionistes i de la regulació dels preus. Finalment, la liberalització exterior determina eliminar obstacles per al comerç exterior, atreure a inversors estrangers i devaluar la pesseta.
A canvi d’aquestes reformes, Espanya rep ajudes, s’introdueix al mercat internacional i consolida les bases del creixement econòmic.
Els tecnòcrates (qui són, que creuen)
El 1957 apareixen els tecnòcrates al govern, vinculats a l’Opus Dei (grup ultracatòlic), tenen un perfil més tècnic que ideològic (la majoria són advocats i economistes). Tenen l’objectiu de solucionar la greu situació econòmica i social.
Sostenen que l’única manera de mantenir al règim és mitjançant les reformes administratives i el creixement econòmic. L’estabilitat social i la continuïtat política s’estableix mitjançant el desarrolisme econòmic (el conjunt de mesures dels tecnòcrates). Finalment, mai qüestionen al règim i el seu caràcter dictatorial.
Aquest canvi provoca la desconfiança dels ministres falangistes, qui són relegats a ministeris socials, com el del treball o l’habitatge. º
Els Plans de Desenvolupament (objectiu, aspectes, eines i valoració)
A partir del Pla d’Estabilització es formulen els Plans de Desenvolupament Econòmic i Social, tres plans quadriennals (1964 - 67; 1968 - 71; 1971 - 75).
Tenen l’objectiu de solucionar els problemes estructurals de la indústria i els desequilibris econòmics regionals.
Per control el seu funcionament es crea una comissaria del Plan de Desarrollo, presidit per Laureà López Rodó.
Els pols de desenvolupament són una eina que permet reduir els desequilibris regionals mitjançant la promoció d’empreses a zones poc industrials. L’Estat concedeix facilitats als industrials que volen construir fàbriques
Els aspectes més importants dels plans són la liberalització econòmica, l’obertura a l’exterior, la construcció d’infraestructures i l’accés a productes bàsics.
Els plans acaben sent un fracàs, a causa dels resultats limitats, l’incompliment de les previsions i l’ús ineficient dels recursos. Per tant, el creixement econòmic no és resultat de les decisions del govern, sinó del creixement general europeu i la inversió privada.
El paper de l’Estat en la liberalització econòmica
El govern veu la necessitat d’adequar el funcionament de les administracions públiques a la nova orientació econòmica i incrementar els recursos.
Es fa una reforma fiscal que resulta ser insuficient perquè afecta sobretot els impostos indirectes. La Hisenda s’encarrega de limitar el dèficit públic i controlar la despesa pública. Finalment, es modifiquen les prioritats econòmiques, augmenten els pressupostos socials i d’infraestructures a favor de la disminució de les de governació i defensa.
Impacte a la indústria espanyola
Entre 1959 i 1975, Espanya es modernitza econòmicament, cosa que suposa el pas d’un país fonamentalment rural a un industrial i de serveis. Augmenta la renda anual, el PIB i el consum privat: la població passa de consumir exclusivament productes bàsics a productes industrials i serveis.
Les causes d’aquest creixement industrial són la liberalització econòmica, la disponibilitat de mà d’obra barata, el capital acumulat de l’autarquia i la importació de noves tècniques de producció i de tecnologia. Es devalua la pesseta i s’estableix un canvi fix únic.
Augmenta la productivitat i les exportacions industrials, superant les agrícoles.
Les protestes obreres i el creixement econòmic permeten un augment del salari que provoca l’expansió de la classe mitjana que consumeix béns com vehicles i electrodomèstics.
Les principals indústries són la química, naval, construcció, energia, automòbil, siderúrgica. Es concentren a Catalunya, Madrid, Astúries, Biscaia, Sevilla, Valladolid i el litoral mediterrani.
Impacte a l’agricultura
L’agricultura tradicional entre en crisis i canvia radicalment amb el creixement econòmic. Disminueix la productivitat agrícola i la població rural.
L’èxode rural causa la concentració parcel·lària (caiguda de la rendibilitat de petits propietaris) i la modernització del camp, que suposa la reducció de l’ocupació agrària i l’impulsa de l’emigració cap a les ciutats. Finalment, hi ha un canvi en els hàbits alimentaris, amb l’augment de la demanda de productes de més riquesa (llet, carn, verdures…) a causa de l’augment de la renda de la població.
Augmenta la productivitat i la variació de la producció agrícola.
A Catalunya, sumant-li els aspectes previs, s’intensifica la ramaderia intensiva, l’aviram i el porcí arriben al 50%.
Impacte al sector terciari
Amb el creixement econòmic, es terciaritza l’economia espanyola. Les principals causes són el procés d’ubranització, l’augment del comerç, la millora del transport i la comunicació i el turisme (especialment).
L’augment de la riquesa europea i les vacances pagades junt al clima càlid, les platges i els preus baixos d’Espanya, té lloc un creixement del turisme. Es converteix en una de les principals activitats econòmiques, aportant divises i riqueses.
El comerç internacional augmenta, però experimenta un dèficit (s’importa més del que s’exporta), que es compensa amb les divises dels turistes, les remeses dels emigrants a l’exterior i les inversions estrangeres.
El sector de la construcció s’incentiva amb l’edificació d’habitatges a les àrees urbanes (seguint el Plan Nacional de la Vivienda i resultant en milions d’habitatges), la instal·lació hostalera a àrees turístiques i les obres i equipaments públics.
A Catalunya es construeixen les primeres autopistes de peatge.
El sector bancari augmenta i els seus beneficis també com a causa de la prohibició de l’entrada de la banca estrangera, cosa que causa un retard en la modernització del sector. S’encarrega d’invertir capital en les noves indústries, atorgar crèdits a empreses i particulars i actuar com a intermediari en les inversions de capital estranger.
Fragilitat del model econòmic
Malgrat el creixement i la modernització del país, es queda sota la mitjana europea. Té un model fràgil a causa de diversos aspectes, incloent-hi una forta inflació contínua. En primer lloc, la poca creació d’ocupació, a causa de la mecanització industrial i la reducció de l’ocupació agrícola. Dona lloc a la marxada cap a l’estranger: Suïssa, Alemanya o França, (que afavoreix durant un període al país) i que provoca l’augment de l’atur quan retornen el 1973. En segon lloc, la limitació de crear indústries tecnològiques a causa de la dependència a les importacions de tecnologia a l’exterior. Aquestes suposen una gran despesa i la subordinació als interessos i les decisions de l’estranger. També hi ha limitacions al sistema bancari per la falta de competició entre bancs a causa de la dependència a les inversions estrangeres. L’augment dels desequilibris regionals suposen l’augment de la població a les zones urbanes i turístiques i la disminució a les zones rurals. Finalment, hi ha una manca de recursos públics, a causa de la reforma fiscal poc progressiva. Això provoca la incapacitat de l’Estat per redistribuir rendes, potenciar la construcció d’infraestructures i crear serveis públics per atendre la demanda creixent de la població.
Per tant, aquests problemes suposen que la crisi del 1973 afecti greument l’economia espanyola.
Europa salva a Espanya?
El canvi de l’orientació econòmica permet el creixement econòmic i la modernització del país. Catalunya és la protagonista, amb una expansió superior a la mitjana espanyola.
El discurs oficial de Franco presenta aquesta millora com a resultat de les decisions i la planificació econòmica. Però la realitat és que la vinculació del país al mercat internacional i l’aprofitament de l’expansió econòmica europea causen l’etapa de bonança econòmica.
S’evita la fallida de l’economia espanyola mitjançant la inversió amb recursos de l’exterior, que arriben mitjançant les remeses d’emigrants, les divises dels turistes i les inversions d’empreses estrangeres. Permeten equilibrar la balança de pagaments i la facilitat d’importar tecnologia, maquinària i productes per modernitzar l’estructura productiva del país.
Augment demogràfic
Espanya experimenta un augment demogràfic notable (conegut com el baby boom) que suposa el creixement en milions dels habitants. Les causes principals són l’augment de la natalitat, gràcies a les millores de les condicions de vida i el descens de la mortalitat, per les millores sanitàries, que dona lloc a l’augment de l’esperança de vida. S’implementen polítiques de natalitat per mantenir l’elevada taxa de fecunditat. La població jove i vella experimenten un augment notable.
Moviments migratoris
Té lloc l’emigració interior i l’emigració exterior.
La insuficiència de la creació d’ocupació causa el desplaçament cap a l’exterior d’un milió (aprox.) d’espanyols. Es traslladen principalment als països rics: Alemanya, Suïssa i França.
L’èxode rural és major, milions de persones traslladen el seu lloc de residència. Passen de zones rurals (Galícia, Extremadura, Andalusia i les Castelles) a zones industrials (per exemple, Barcelona, Madrid i el País Basc), els quals concentren la riquesa i la població, encara que molts es troben en condicions desfavorables.
Estructura social
Amb el creixement econòmic, té lloc un canvi social. La societat rural del país passa a ser una societat urbana, que avança cap a l’europea de consum modern.
El procés d’urbanització suposa el creixement de les ciutats, especialment a les perifèries.
