L'alegria que passa. El modernisme. Flashcards
Defineix El Modernisme. Quins aspectes socials i històrics es produeixen durant el moviment?
El modernisme va ser un ampli moviment cultural a Catalunya durant el tombant dels segles XIX i XX que va coincidir amb altres moviments paral·lels europeus. Les onades d’immigrants se sumen a un proletariat influït pels ideals anarquistes. També es consolida una classe intel·lectual defensora de la cultura catalana. El creixement de Barcelona es realitza segons el projecte urbanístic d’Ildefons Cerdà amb illes de cases. El 1888 se celebra l’Exposició Universal de Barcelona, amb què es projecta la ciutat a l’exterior.
Quina és la finalitat màxima del Modernisme?
Pretengué transformar la societat a través de la cultura.
Quines dues grans tendències té el Modernisme?
Com que va ser un moviment complex, va aglutinar diferents inquietuds. És per això que hi va haver dues tendències ben diferenciades:
- Regeneracionistes: donen importància a la ideologia de la societat.
- Decadentistes: defensen l’art per l’art.
A L’alegria que passa, Santiago Rusiñol recrea simbòlicament el conflicte entre l’artista i la societat. Expliqueu breument aquest conflicte i, a l’hora d’argumentar-lo, relacioneu-lo amb el concepte de modernisme.
A L’alegria que passa de Santiago Rusiñol el poble on transcorre l’acció representa l’estancament i l’autor vol lluitar contra l’immobilisme, que està caracteritzat per un sector dels habitants. Un dels objectius de l’autor dins el moviment del Modernisme és lluitar contra la marginalitat de l’artista en una societat atrapada en la superficialitat, el materialisme i insensible amb les persones i l’art.
Segons el Modernisme, l’artista era un ésser superior que pretenia canviar la societat. Hi ha un conflicte intern en els artistes perquè molts provenen de famílies benestants i burgeses. Aleshores, se’n volen desmarcar perquè volen viure la bohèmia que fuig justament del materialisme. Aquest conflicte s’acaba reflectint a l’obra quan en Clown condemna el poble a viure a una prosa eterna.
A l’obra els personatges es poden dividir en dos grups o bàndols simbòlics. Expliqueu en què es diferencien i quines característiques té cada bàndol.
L’autor divideix els personatges en dos grans grups representats per:
La prosa: l’alcalde, Tòfol, Tuies, Agneta, gent del poble, Joanet (malgrat que anhela la vida bohèmia). Tots tenen una existència avorrida i rutinària, dominada pels diners i les formes de vida tradicionals. Joanet, somia trencar amb la rutina i veu en l’aparició dels artistes ambulants la possibilitat de marxar i canviar de vida.
La poesia: Clown, Zaira, Cop de Puny representen una vida de dificultats i incomprensions, però una vida en llibertat.
Com podem definir un quadre líric?
Cal tenir present que Rusiñol va idear i escriure L’alegria que passa com un quadre líric, de manera que la música era tan important com el text. Les composicions d’Enric Morera (que va voler renovar el panorama musical de l’època impulsant un teatre líric català perquè guanyés terreny a la popularitat de les sarsueles castellanes), s’adeqüen al to de cada escena: en uns casos es converteixen en el centre de l’obra (les cançons), mentre que en d’altres fan d’acompanyament instrumental de l’acció teatral. També cal destacar que a les escenes de més tensió no hi ha acompanyament musical.
L’estructura de “L’alegria que passa”
L’obra està plantejada com un quadre líric en un sol acte i dividida en 10 escenes. És la mateixa divisió que trobarem en obres simbolistes posteriors. Tota l’acció transcorre en un poble inconcret (imaginari) aproximadament en una hora i mitja (si ens atenem a les indicacions temporals de les escenes I, IV i IX) amb la voluntat de fer coincidir el temps de l’acció amb el de la representació de l’obra.
Les deu escenes s’ajusten perfectament a una estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç.
ESCENES I- IV: serveixen de representació de l’espai (un poble dominat per l’avorriment i la monotonia) i dels dos personatges que simbolitzen visions antagòniques de l’existència: l’Alcalde, com a representant de la vida tradicional dominada pels diners, i en Joanet, el jove que somia una vida lluny del poble que el corseca.
ESCENES V- VIII: trobem el desenvolupament de l’acció, en què l’arribada del carro amb els tres artistes de Circ trenca la monotonia del poble i trasbalsa els seus habitants especialment en Joan, és el jove que somia abandonar el poble per tenir una vida plena i en llibertat. El conflicte pròpiament dit el problema en les escenes VI- VIII, les úniques en què no hi ha acompanyament musical .
ESCENES IX- X: el desenllaç de l’obra arriba en les dues últimes escenes. La penúltima, la més llarga de l’obra, deixa clar que les postures entre el poble i els artistes són irreconciliables. La darrera escena, més curta, retorna el personatge d’en Joanet a la realitat del començament, i és la que acaba donant sentit al títol de l’obra. La cançó final dels ferrers recupera l’ambient ensopit del poble del començament de l’obra, i alhora tanca el cercle iniciat a la primera escena.
El llenguatge a “L’alegria que passa”
El llenguatge de L’alegria que passa és propi de l’època, finals del segle XIX, en què la llengua catalana no estava normativitzada, tot i els esforços del grup de l’Avenç per tirar endavant una campanya per a la reforma ortogràfica. En el cas de Rusiñol, l’esperit individualista del modernisme s’imposà damunt la correcció lingüística, és per això que L’alegria que passa com totes les obres de Rusiñol parteix d’una llengua directa viva i amb nombrosos col·loquialismes (arcalde, gènit, allavores), barbarismes (menos, modo, plàtanos) i algun dialectalisme (coça, istiu). La preocupació de l’autor era la versemblança Lingüística és a dir arribar al públic amb un llenguatge natural fugint de l’encara caramelitzar i dels autors de la renaixença més inclinats a imitar Els autors medievals que no pas habilitar literàriament la llengua del moment.
Temes principals i temes secundaris
El tema principal de L’alegria que passa és la marginació de l’artista en una societat materialista que no l’entén i que, per tant, el menysprea i el rebutja. Es tracta d’una temàtica central en el modernisme, la lluita entre l’artista i la societat, que Rusiñol recrea en aquesta obra confrontant d’una banda, la companyia d’artistes ambulants (especialment el personatge del Clown) i de l’altra els habitants d’un poble ensopit, que no sap valorar i els acaba expulsant. Un enfrontament que l’autor trasllada a l’àmbit simbòlic sota els noms de Prosa i Poesia, en una identificació que ell mateix ja havia fet en altres textos anteriors, com en el discurs llegit a la tercera festa Modernista de Sitges l’any 1894.
El títol de l’obra és, de fet, una metàfora de les relacions que els diversos personatges estableixen amb l’alegria, especialment el Clown i en Joanet que en tenen visions oposades. També hi trobem ressonàncies vitalistes i espiritualistes que connecten tan amb l’obra de Maurice Maeterlinck, com amb la filosofia de Henri Bergson, en la idea que el temps real no és el temps físic, sinó el de la consciència, i també que la felicitat és un plaer intens i breu que pot esdevenir negatiu si no s’aconsegueix completament.
Al voltant del tema principal l’obra planteja altres temes secundaris com la contraposició realitat- somni, individu -societat,veritat- mentida, atreviment -covardia, alegria- tristesa,llibertat -submissió, amor -solitud,etcètera. Es tracta d’antítesis temàtiques subjacents en el text, que es relacionen amb els àmbits del poble i de la família, és a dir, de la societat enfront de l’individu ( l’artista ).
